Ha Juan és un il·lustrador i dibuixant d'origen coreà que crea clips on es pot copsar tota la seva passió pel dibuix, sigui manga , realista, de superherois o infantil. Són captivadors el seus clips.
Fins el proper 15 de gener al MNAC hi ha temps per visitar la magnífica exposició on es poden veure fotografies, materials, negatius i documents relacionats amb la famosa maleta trobada a Mèxic fa 5 anys i on hi havia fotografies del període de la Guerra Civil de Robert Cappa, Chim i Gerda Taro.
Caixaforum Barcelona. Fins el 12 de febrer. IMPRESSIONISTES. MESTRES FRANCESOS DE LA COL·LECCIÓ CLARK. Una altre bona retrospectiva del Caixaforum on a través de la mirada del col·leccionista d'art Sterling Clark es pot fer un reconegut per una bona colla de quadres que reflecteixen quines foren les dèries i les temàtiques de pintors com Renoir, Monet, Bonnard o Degas. Molt recomenable.
MENÚ RECOMENAT (2): COM APERITIU: L'ANTIGA FÀBRICA DE CERVESES MORITZ OBRE DE NOU LES SEVES PORTES A LA RONDA DE SANT ANTONI DE BARCELONA RECONVERTIT UN ESPAI AMB MÚLTIPLES FUNCIONS (BOTIGA, QUIOSC I RESTAURANT), ESPAI RESTAURAT PER L'ARQUITECTE JEAN NOUVEL. També podeu llegir:http://fad.cat/adi/blog/?p=3227
El passat 23 -11 - 11 va apagar-se una de les veus que ha fet més per la música antiga d'aquest país que és Montserrat Figueras (1942 - 2011). Filla de músics, casada amb un prestigiós i reconegut músic (en Jordi Savall), mare de dos fills músics. Va fundar el segell discogràfic Alia Vox i amb el seu marit l'orquestra Le concert des Nations. Va gravar més de 60 cds i va rebre nombrosos reconeixements com la Creu de Sant Jordi.
És necessari no oblidar el nom d'aquells que també varen fer país però lamentablement han caigut en l'oblit. Un exemple: Josep Sunyol, president del Fútbol Club Barcelona.
S' ha presentat un nou llibre de fotografies (editat per Electa). Són fotografies a càrrec de Gabi Beneyto però que tenen la peculiaritat de mostrar-nos aspectes i detalls prou coneguts però aquest cop en tres dimensions, aspecte inèdit fins ara en altres reculls fotogràfics similars.
Els textos són a càrrec del conegut crític, historiador de l'art i divulgador de l'obra guadiniana Daniel Giralt-Miracle.
La marató de tv3 ha fet 20 anys que es diu aviat. Se'n podrien fer moltes de reflexions entorn tot el que mou aquest gran event televisiu. Recaptar diners per una bona causa és bonic i necessari. La bona notícia serà el dia que ja no sigui necessari recaptar diners per alguna de les malalties que han tractat tants anys la marató, simplement pel fet que ja s'ha erradicat o s'ha pogut reduir els efectes nocius cap a les persones. El que més m'emociona de tot plegat, més enllà del testimonis que donen la cara i expliquen la seva greu situació; el que més m'arriba és l'exemple d'escriptors i cantants que donen el seu talent per una bona causa i graven molt bones cançons, com la següent, una cançó preciosa:
*Coneguda fotografia del desaperagut fotògraf Humberto Rivas
Aquest és un mail que vaig rebre i que no val la pena llegir.
Us passo un article de La Vanguardia (un diari que no es caracteritza pel seu indepentisme). Llegir-lo son 2 minuts. Qui es vulgui sentir espanyol, que ho faci, és tant lícit com sentir-se ucraïnès o català i els sentiments son propis de cadascú, però els números són de tots i per a tots.
Un mal negocio
La Vanguardia
David García
18/11/2010
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el58%?¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€?¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.¿Se puede aceptar pagar peajes y mfás peajes?Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.
(Reconeguda violinista internacional. Va formar part dels músics més sel·lectes dirigits per Herbert Von Karajan. La prestigiosa discogràfica alemanya Deutche grammophon li fa un homenatge i fa un triple llançament de les seves gravacions.)
L'any 2011 ha estat marcat per una paraula que havíem oblidat durant molts anys d'Estat del Benestar: retallades. L'any de les retallades en cultura, patrimoni, turisme, sanitat, educació, transports, serveis socials i un llarg etcètera. La resposta ciutadana va esclatar en forma de 15 M i 15O però sembla que en època d'apocalipsi econòmica res pugui aturar aquest tipus de polítiques.
És trist veure que les lleis del mercat han acabat modificant no només les nostres vides sinó tot el sistema de l'Estat del Benestar que fins ara, almenys unes quantes generacions, havíem conegut.
Haurem de seguir lluitant per demostrar que hi ha determinats fonaments de la societat que no han de ser un luxe? L'educació no ha de ser un luxe. La sanitat tampoc. I la cultura i les arts s'han de preservar i potenciar i en cap moment han d'esdevenir un luxe.
Afortunadament encara hi ha Centres Culturals d'algunes entitats bancàries que són gratuïts com el Caixaforum, afortunadament. Esperem que per molt temps.
Us deixo amb un video amb la meravellosa música que interpreta aquesta gran violinista, una de les millors del món:
“És altament instructiu pensar que la feble dona no ha trobat mai cap obstacle per llaurar els camps ni per baixar a les mines.La casta dona ha trobat fresat el camí de la prostitució. L’egoista femella ha estat exaltada en els altars com a santa. Però és difícil, enormement difícil, obtenir la direcció d’un banc, un seient a l’Acadèmia, una dignitat a l’Església, una càtedra a la Universitat.”
“Avui, en el moment en què les dones s’alliberen, encara que molt lentament, de tantes inhibicions i de tantes pressions alienes, es troben que han d’emprendre de nou la lluita contra l’intent de reduir-les a feminitat. Un intent tan ben orquestrat pels dogmes i les lleis, els costums i els mitjans de comunicació de masses. Cada vegada més, la dona haurà d’alliberar-se de la caricatura d’ella mateixa que li ofereixen.”
"Les paraules serveixen per comunicar, però també per disfressar-nos. De vegades, per disfressar-nos d'una versió més bonica de nosaltres mateixos. Jo penso que tots els escriptors escrivim perquè la gent ens estimi... perquè pensi: 'Oh, que bonic, això que ha fet!'"
Maria Aurèlia Capmany
(Barcelona 1918 - 1991, novel·lista, assagista, traductora, autora de teatre, actriu - directora i professora del Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual; als darrers anys de la seva vida va estar vinculada a la Diputació de Barcelona i a l'Ajuntament de la Ciutat de Barcelona i se la recorda per les seves fermes conviccions en defensa de la condició de la dona, la cultura i la societat catalana)
Amb Maria Aurèlia Capmany amb passa igual que amb la Montserrat Roig (i amb d'altres autors), la transcendència pública i el carisma del personatge han fet que molts cops ens en recordem més de com era i com pensava l'autor que no pas del que realment va arribar a escriure i a publicar.
Confesso que conec poc l'obra de laMontserrat Roig.Però tot i axí hi ha llibres i títols de llibres que són autèntiques troballes. Avui la catosfera rendeix homenatge als 20 anys de la seva desaparició. Hi ha noms que ja formen part de la història de la literatura catalana més contemporània. Confesso que vaig tenir dubtes de si participar o no en aquesta nova crida com a homenatge blogaire, aquí teniu la crida: http://carmerosanas.blogspot.com/2011/11/homenatge-montserrat-roig.html He recordat que farà gairebé dos anys i mig vaig escriure un post a Nàufragiobrer d'un llibre amb un títol que em té el cor robat. He pensat perquè haig d'escriure un altre post si aquell post per mi va ser el millor homenatge que li podia fer a aquest gran autora. Aquí teniu l'enllaç en la seva versió original: http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/05/el-temps-de-les-cireres-de-montserrat.html(Curiosament només té un comentari però és un dels posts més visitats)
Sempre m'ha fet gràcia aquest títol,suposo perquè amaga tot una càrrega sentimental i pòetica, la mateixa càrrega sentimental que la granescriptora Montserrat Roig (1946 - 1991) va voler donar a la novel·la que va escriure abans d'acabar el Franquisme i que va rebre elpremi St.Jordi 1976. És la crònica d'una dona, Natàlia Miralpeix que torna a Catalunya, després d'haver estat a França i Anglaterra i es topa amb la realitat d'un temps i d'un país i d'uns personatges marcats pel Franquisme. L'obra forma part de la triologia que l'autora va escriure als anys setanta: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta. És un llibre que només n'he llegit fragments i que algún dia m'agradaria llegir-me'l sencer perquè la Montserrat Roig demostra el seu talent narratiu amb fragments com aquest descrivint els personatges a partir del retrat de les mans...
"Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja..."
(fragment de la pàgina 61)
Però el més curiós del cas és que fins fa poc no sabia que el títol del llibre la Montserrat Roig l'havia extret d'un poema escrit el 1866 d'un poeta francès del S.XIX de la Comuna de París anomenat Jean Baptiste Clément.
La primera estrofa del poema diu així...
Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.
Curiosa estrofa que va donar títol a una carismàtica novel·la.
Aviat, el 2012, farà 40 anys de la mortdel poetaGabriel Ferrater. Ferrater fou un destacat nom en el món de la traducció, l'assaig, la poesia i el món acadèmic del seu temps que va deixar emprenta a molts dels seus coetanis i deixebles. Aquests dies he estat rellegint la magnífica edició en butxaca que ha editat Ed.62 de la seva obra completa:"Les dones i els dies".No és una poesia fàcil però en la seva poesia s'hi poden trobar perles com aquesta:
ÍDOLS
Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès 1972)
"Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!"
No és fàcil definir amb un sol mot tot l'univers que s'amaga rera aquest nom, que és més que un artista plàstic: és escultor, pintor, poeta i un llarg etcètera. La Sala d'exposicions de la Pedrera de Barcelona en fa un retrospetiva de la seva obra dels darrers temps. 200 obres reunides en un sol espai. Algunes de tan diferents entre elles que sorprèn la quantitat de llenguatges que ha arribat a utilitzar aquest artista. Hi ha temps per deixar-se sorprendre per aquesta exposiciófins el 12 de febrer de 2012.
(No cal dir que el primer que es troba el visitant són unes pedres ben esculpides que sembla que busquin un diàleg amb els propis materials de la Pedrera)
En els temps de Samhuinn els dies s'omplen de llum i penombres.
Era un temps sense temps (segons els celtes) on l'ordre de les coses s'alterava, s'aixecava el vel entre el regne dels esperits i el regne dels vius i on per uns moments l'ordre i l'estructura eren abolits per poder regnar el caos. Els nens trucaven a les cases per demanar caramels, els animals de les granges i del camp corrien lliurament i els homes i les dones es disfressaven per espantar i confondre els mals esperits. Arreu del món hi ha celebracions similars on els esperits, la llum, la penombra tenen un paper important digues-li Tots sants, Samhuinn o Diwali (a l'Índia).[Sobre festa Diwali vegeu el següentpost:http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/10/diwali-festa-de-la-llum.html]
Molts cops celebrem tradicions sense saber-ne el perquè com una espècie de voràgine que és sinònim dels temps estúpids actuals. Hi ha una part ancestral en tot plegat que es va perdent...
**********
Som en temps de llum i penombres, de dies que s'escurcen i conviden a trobar-nos amb una part de nosaltres. O potser no, vivim tan immersos en la nostra voràgine diària i en culpem al temps. El temps! Aquella gran mesura. I és que nosaltres també som temps. Temps i paraules. Temps que s'escurça dia a dia. Aprofiteu el temps de llum i penombres abans no siguem només temps i paraules.
Com molt bé diu en un dels seus gran poemes enMiquel Martí i Pol:
És important no perdre la memòria. La petita memòria dels pobles i tot allò que hi va passar i que serveixi com a exemple per no caure en errors futurs. Enguany s'han complert 40 anys d'una de les riuades més greus que va patir el riu Llobregat a la comarca del Baix Llobregat i concretament a Cornellà. Aquesta tardor a la ciutat de Cornellà de Llobregat li han dedicat no només una exposició sinó d'altres col·loquis i activitats per recuperar la memòria d'uns fets tràgics, que van servir més tard com a punt d'inflexió per evitar-ho de nou i reconcilar-se amb el riu que travessa una comarca i que porta el seu nom.
REM han posat fi a la seva llarga trajectòria musical. Els autors de l'inoblidable "losing my religion" treuen aquest mes de novembre un ampli i complet recopilatori que repassarà totes les etapes del grup i on també hi haurà cançons com la preciosa "Everybody hurts".
Apunts i notícies musicals:
1.Fa 20 anys de... Sembla mentida però ja fa 20 anys de moltes coses i enguany de dos grans discos que van marcar un canvi en la música Rock d'inicis dels 90: Nevermind de Nirvana i Actung Baby d'U2. Gràcies a Rac105 ens hem assabentat que fa pocs dies una revista britànica (La "Q") ha editat un disc tribut al disc en qüestió, aquí teniu lanotícia:http://www.rac105.cat/2011/10/l-achtung-baby-d-u2-fet-amb-versions-de-diferents-grups
3.Com dèiem fa 20 anys del disc "Nevermind" de Nirvana. Un disc que a dia d'avui ja és tot un mite dels 90. Rac105 se'n va fer ressò amb un magnífic reportatge: http://www.rac105.cat/2011/9/1991-nevermind-esdeve-un-mite 4.*En el darrer post dedicat a notícies musicals de Nàufrag i obrer vàrem parlar que la tardor seria una tardor carregada grans retorns. Aquí teniu l'enllaç: http://naufragiobrer.blogspot.com/2011/08/grans-retorns.htmlDesprés de gairebé dos mesos i mig podríem comentar el següent: els retorns de Red Hot Chili Peppers i Lenny Kravitz confesso que m'han decebut una mica els darrers treballs. Musicalment potser en saben més i són més bons però crec que han perdut en frescor. Wilco n'he escoltat poca cosa però demostra que segueix sent molt creatiu. Coldplay (et pot agradar més o menys la seva proposta musical) però ningú no pot negar que han intentat innovar.
**En l'àmbit nacional tenim els retorns de Sidonie, Manolo García i Amaral. Dels dos primers no puc opinar perquè encara no he escoltat els nous treballs però sí d'Amaral que han creat un disc molt digne i amb bones lletres. Potser deixaran de ser menys comercials però segueixen escrivint temes molt bons.
***En l 'àmbit més nostrat les dues grans notícies han estat protagonitzades per Sopa de Cabra i la Companyia Elèctrica Dharma. Un servidor confessa que va anar els dos concerts dels dos grups i confessa que varen ser molt emotius i al mateix temps carregats de gran dosis de festa i energia. El de la Dharma ha sigut un comiat molt digne al Palau de la Música catalana. A través del Diari musical Enderrock en tenim les cròniques d' en RogerPalà:http://www.enderrock.cat/noticia/5734/tres/nits/historiai també aquíhttp://www.enderrock.cat/noticia/5915/perdi/aquest
El cantautor valencià Feliu Ventura ha tornat després de força temps amb el disc "Música i lletra". Un disc carregat de cançons reivindicatives i vitals. Aquí en teniu el primer clip...
La sorpresa
Superheavy és un megagrup. Un grup format per diferents egos des del mític stonià Mick Jagger a un dels molts fills de Bob Marley, en Damian, passant per l'ex d'Eurythmics Dave Stewart, el compositor indi A.R.Rahman i la jove promesa Joss Stone. I sona molt bé!
Recordo que un dia mirant el 33 van passar un curt que em va impactar per la manera com mostrava un món creat a partir de marques. No sóc massa de curts ni tampoc segueixo molt el món de l'animació però aquest penso que té quelcom de molt creatiu...i al mateix temps potser ens pot portar a la reflexió: estem sotmesos a un món de marques? LOGORAMA Us convido que veieu aquest video...un dels millors curts d'animació dels darrers anys.
Aquest és un post que vaig publicar en el seu dia a Nàufragiobrer el dia 15/01/11 i que per la seva originalitat he volgut recuperar en aquest espai però amb la versió completa del curt.
Aperitiu: Com a aperitiu sempre està bé una fira al carrer (abans que vingui el mal temps de debò) 14ª Fira mediterrània de Manresa (3 al 6 de novembre 2011)
Hi ha autors que tenim la sort que petites sales ens els descobreixen, a partir d'aquest mes de novembre s'estrena una obra de Martin Crimp a la Sala Beckett molt suggerent...
"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços".
Salvador Iborra(València 1978 - Barcelona 29 setembre 2011)
El dia dels arcàngels va morir un poeta. I quan mor un poeta, jove i prometedor i d'una forma injusta, alguna cosa et remou per dins.
Confesso que en sabia poc dels seus versos. I ara em sap greu haver-lo descobert tard.
Tristesa i goig ensems. Jordi Pere Cerdà(Sallagosa, 1920 – Perpinyà, 2011)
Vet aquí un post dedicat un poeta de la Catalunya nord que va fet molta feina a les seves contrades i que enguany ens ha deixat. Per més info podeu entrar al següent enllaç (la documentació és d'un servidor): http://www.escriptors.cat/autors/cerdajp/pagina.php?id_sec=2495
Vet aquí un post que en el seu dia vaig publicar a Nàufrag i Obrer el dia 20/02/2009. Aquí teniu l'enllaç i els comentaris: http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/02/la-poesia-de-transtromer.html Enguany el Sr.Tranströmer, per sorpresa de molts que han fet conya amb el nom,ha estar el nou premi Nobel de literatura 2011.Una bona notícia que espero que serveixi perquè es tradueixi i es publiqui a casa nostra més obres d'aquest autor. És trist que hagi d'arribar un premi Nobel perquè es parli en els mitjans de la veu d'un poeta suec gairebé desconegut per molts.
Per aquest motiu he volgut recuperar de nou la seva veu: La plaça salvatge de Tomas Tranströmer (Suècia, 1931) Perifèric edicions, nº10, 2008. Edició suec - català traducció de Carolina Moreno.
Hi ha poetes totalment desconeguts per nosaltres i que són fonamentals en la poesia europea dels darrers 30 anys. És el cas de Tranströmer, poeta, psicòleg i traductor que fa vint-i-cinc anys va escriure "La plaça salvatge", un breu recull de textos poètics: simples, breus, intimistes, reflexius, colpidors, transgressors en algún moment, suggerents. La seva vàlua literària és tan important com Strindberg. A l'acabar el llibre em quedo amb les ganes de llegir-ne més. Em pregunto: per què ens arriben tant poques traduccions d'aquests grans? Per què són tan desconeguts entre nosaltres?
Gargots de foc / Eldkloter Durant els mesos ombrius la meva vida espurnejava només quan feia l’amor amb tu. Com la lluerna s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga -pots seguir el seu camí a llambregades en la foscor de la nit, entre les oliveres. Durant els mesos ombrius l’ànima s’arraulia sense vida però el cos anava de dret cap a tu. El cel nocturn bramulava.
Ja fa més de tres mesos que es publicar aquest magnífic llibre de fotografies històriques. Recull imatges de la vida a les antigues colònies industrials, sobretot les del Llobregat.
És un llibre molt ben editat amb textos del gran escriptor Emili Teixidorque ens ajuden a entendre millor com era la vida en aquells i en aquells ambients tancats de colònies.
Si el destaquem en aquest bloc és perquè entre altres fotografies també n'hi ha de la Colònia Güell i per tant el llibre també ens toca una mica d'aprop.
Aquest és un post recuperat del blog Lletres i Paisatges del Baix Llobregat publicat el dia 25/03/2011 i que he volgut recuperar ja que fa un any que es va publicar fantàstic llibre d'Angle editorial. (El llibre està en català i en castellà)
